Vicent Andrés Estellés gilt als der bedeutenste valencianische Lyriker des 20. Jahrhunderts, wobei sein Erfolg nicht nur auf den hermetischen Zirkeln des professionellen Literaturbetriebs beruht; als nach dem Tod Francos in der jungen spanischen Demokratie alte Kultursprachen wie das Katalanische endlich nicht mehr aus dem Kulturleben ausgeschlossen waren, begann im Land Valencia eine Wiederentdeckung der eigenen Sprache, Kultur und Geschichte. Estellés wurde mit seiner zugleich umgangssprachlichen und klassisch geformten, oft frechen, aber immer menschlichen, Lyrik zur literarischen Identifikationsfigur dieser Bewegung, dessen Verse oft von rebellischen Jugendlichen an die Wände Valencias gesprüht wurden.

Das hier übersetzte Werk ist ein Zyklus aus 22 Gedichten, die, sorgfältig aufeinander abgestimmt, wie die Szenen eines experimentellen Schwarzweiß-Films der 50er Jahre zu lesen sind. Das Hotel París des Titels ist dabei ein Stundenhotel im verruchten Barrio Chino in Barcelona, in dem sich, als Chronotopos, die Geschicke von Menschen überkreuzen. Dieses schmierige Hotel wird dabei zur Metapher auf das gesamte Franco-Spanien mit seiner Armut, moralischen Verlogenheit und allgemeinen Erbärmlichkeit. Ein wichtiges Thema des Zyklus ist aber wohl die Stellung der Frau in diesem System. Frauen erscheinen hier als wehrlose Objekte rücksichtsloser Männer, als Ware angepriesene Huren - aber auch als Ehefrauen, die völlig auf ihre Männer fixiert sind. Doch auch die Männer sind hier letztlich Opfer. Dass eine weniger verlogene und entfremdete Welt auch möglich sein kann, blitzt in den Szenen auf, in denen das Heimatdorf als Gegenbild erscheint: kurze Kameraschwenks auf eine alternative Welt.

Als Künstler, dessen Arbeitsmittel die (katalanische) Sprache ist, war Estellés internationale Projektion bislang gering - anders als die der bildenden Künstler seiner Generation wie Joan Miró, Antoni Tàpies oder Salvador Dalí, deren Ausdrucksmittel universal verständlich sind. Es ist aber genau dieser Kreis katalanischer Künstler, in die sein Werk eingeordnet werden sollte. Die vorliegende Ausgabe und Übersetzung entstand im Rahmen des "Año Estellés", das die Diputació de València und das spanische Kultusministerium anlässlich des hundertsten Gerburtstags des Dichters für 2024 ausgerufen haben; die deutsche Ausgabe erscheint parallel zur englischen Übersetzung von Dominic Keown von der Universität Cambridge.

Vicent Andrés Estellés és considerat el poeta valencià més important del segle XX; a més a més, el seu èxit no es basa únicament en els cercles hermètics del món literari professional. Quan per fi, després de la mort de Franco, lesaltres llengües parlades a Espanya amb la seua rica cultura literària com el català van deixar d'estar excloses de la vida cultural a la jove democràcia espanyola, a València es va iniciar un redescobriment de la llengua, la cultura i la història pròpies. Vicent Andrés Estellés es va convertir en una figura literària d'identificació per a aquest moviment amb la seua poesia, que és alhora col·loquial i de formació clàssica, sovint descarada però sempre humana. Sovint els seus versos apareixien grafitats a les parets del País València per joves rebels.

L'obra traduïda aquí és un cicle de 22 poemes que, acuradament coordinats, es poden llegir com a escenes d'una pel·lícula experimental en blanc i negre dels anys cinquanta. L'Hotel París del títol és un hotel per hores al popular Barri Xinès de Barcelona, on, a manera de cronotop, es creuen les destinacions de la gent. Aquest hotel sòrdid es converteix en una metàfora de tota l'Espanya franquista, amb la seva pobresa, hipocresia moral i misèria general. Tot i això, un tema important del cicle és probablement la posició de la dona en aquest sistema. Les dones apareixen aquí com a objectes indefensos d'homes despietats, com a putes mercantilitzades, però també com a esposes completament obsessionades amb els seus marits. Tanmateix, els homes també són aquí víctimes en darrera instància. El fet que un món menys hipòcrita i alienat també pot ser possible llampega en les escenes en què el poble natal apareix com una contraimatge: breus paneigs de càmera sobre un món alternatiu.

Com a artista el mitjà de treball del qual és la llengua (catalana), la projecció internacional d'Estellés ha estat fins ara limitada, a diferència de la d'artistes plàstics de la seva generació com ara Joan Miró, Antoni Tàpies o Salvador Dalí, els mitjans d'expressió dels quals són universalment comprensibles. Tot i això, és precisament en aquest cercle d'artistes catalans en què s'hauria d'enquadrar la seva obra. La present edició i traducció s'han realitzat en el marc de l'Any Estellés, que la Diputació de València i el Ministeri de Cultura espanyol han proclamat per al 2024 amb motiu del centenari del naixement del poeta; l'edició alemanya es publica juntament amb la traducció anglesa de Dominic Keown, de la Universitat de Cambridge.

Vicent Andrés Estellés está considerado el poeta valenciano más importante del siglo XX; además, su éxito no se basa únicamente en los círculos herméticos del mundo literario profesional: cuando por fin, tras la muerte de Franco, lasotras lenguas de España como el catalán dejaron de estar excluidas de la vida cultural en la joven democracia española, en Valencia se inició un redescubrimiento de la lengua, la cultura y la historia propias. Vicent Andrés Estellés se convirtió en una figura literaria de identificación para este movimiento con su poesía, que era a la vez coloquial y de formación clásica, a menudo descarada pero siempre humana, y cuyos versos eran a menudo grafitados en las paredes de Valencia por jóvenes rebeldes.

La obra traducida aquí es un ciclo de 22 poemas que, cuidadosamente coordinados, pueden leerse como escenas de una película experimental en blanco y negro de los años cincuenta. El Hotel París del título es un hotel por horas en el popular Barrio Chino de Barcelona, donde, a modo de cronotopo, se cruzan los destinos de la gente. Este sórdido hotel se convierte en una metáfora de toda la España franquista, con su pobreza, deshonestidad moral y miseria general. Sin embargo, un tema importante del ciclo es probablemente la posición de la mujer en este sistema. Las mujeres aparecen aquí como objetos indefensos de hombres despiadados, como putas mercantilizadas, pero también como esposas completamente obsesionadas con sus maridos. Pero los hombres también son aquí víctimas en última instancia. El hecho de que un mundo menos hipócrita y alienado también puede ser posible relampaguea en las escenas en las que el pueblo natal aparece como una contraimagen: una breve panorámica de cámara hacia un mundo alternativo.

Como artista cuyo medio de trabajo es la lengua (catalana), la proyección internacional de Estellés ha sido hasta ahora limitada, a diferencia de la de artistas plásticos de su generación como Joan Miró, Antoni Tàpies o Salvador Dalí, cuyos medios de expresión son universalmente comprensibles. Sin embargo, es precisamente en este círculo de artistas catalanes en el que debe encuadrarse su obra. Esta edición y traducción se han realizado en el marco del «Año Estellés», que la Diputació de València y el Ministerio de Cultura español han proclamado para 2024 con motivo del centenario del nacimiento del poeta; la edición alemana se publica junto con la traducción inglesa de Dominic Keown, de la Universidad de Cambridge.

Vicent Andrés Estellés is considered the most important Valencian poet of the 20th century, although his success is not only based on the hermetic circles of the professional literary world; when old cultural languages such as Catalan were finally no longer excluded from cultural life in the young Spanish democracy after Franco's death, a rediscovery of its own language, culture and history began in Valencia. Estellés became a literary figure of identification for this movement with his poetry, which was both colloquial and classically formed, often cheeky but always human, and whose verses were often sprayed on the walls of Valencia by rebellious youths.

The work translated here is a cycle of 22 poems which, carefully coordinated, can be read like scenes from an experimental black-and-white film from the 1950s. The Hotel París of the title is a hotel by the hour in the disreputable Barrio Chino in Barcelona, where, as a chronotopos, people's destinies intersect. This sleazy hotel becomes a metaphor for the whole of Franco's Spain with its poverty, moral dishonesty and general wretchedness. However, an important theme of the cycle is probably the position of women in this system. Women appear here as defenceless objects of ruthless men, as commodified whores - but also as wives who are completely fixated on their husbands. But the men are ultimately victims here too. The fact that a less hypocritical and alienated world can also be possible flashes up in the scenes in which the home village appears as a counter-image: short camera pans to an alternative world.

As an artist whose working medium is the (Catalan) language, Estellé's international projection has so far been limited - unlike that of the visual artists of his generation such as Joan Miró, Antoni Tàpies or Salvador Dalí, whose means of expression are universally understandable. However, it is precisely this circle of Catalan artists in which his work should be categorised. This edition and translation was produced as part of the ‘Año Estellés’, which the Diputació de València and the Spanish Ministry of Culture have proclaimed for 2024 to mark the centenary of the poet's birth; the German edition is being published alongside the English translation by Dominic Keown from the University of Cambridge.