Dissertation, Otto-Friedrich-Universität Bamberg, 2018

Die valencianische Sprachidentität erscheint auf den ersten Blick als die einer spanischen Region im Kontext dieser Nation und ihrer spezifischen Kulturgeschichte. Auf einen zweiten Blick verweist aber der politische Diskurs, der in der Autonomen Region Valencia v.a. seit der spanischen transición zunehmend polemisch geführt wird, auf ein Verständnis der eigenen Identität, das nicht notwendig mit dem spanischen Nationalkonzept zusammenfallt. Hierbei ging und geht es immer noch um nichts Geringeres als um die Bestimmung der autochthonen valencianischen Sprache und Identität: Was ist man als Valencianer, der Valencianisch spricht? Ein Dialektsprecher, der sich zur allgemeinen Verständigung besser des Spanischen bedient? Ein Vertreter einer eigenständigen Sprache? Ein Angehöriger einer Sprachfamilie, die in Spanien unterdrückt wird? Und wie wird man damit in Spanien anerkannt; wie soll man sich zu dem gesamtnationalen Zusammenhang politisch stellen? Ausgehend von diesen Fragen betrachten wir die verschiedenen Fronten sprachpolitischer Identität, die zwischen 2014 und 2016 im valencianischen Parlament vertreten waren.
Sowohl historisch als auch soziolinguistisch werden ihre Diskurse reflektiert und kontextualisiert, um zu einer distanzierten und differenzierten Beschreibung der Positionen, Wahrnehmungen und widersprüchlichen Interpretationen über die Identitätsbedeutung des Valencianischen zu gelangen. Mit Hilfe einer korpusbasierten Analyse der konfliktiven Diskurssemantik werden die Entstehung und gegenwärtige Entwicklung der konkurrierenden Konzeptualisierungen aufgezeigt, die diese „eigene Sprache“ zum ‚Symbol identitärer Divergenz‘ machen.

La identitat lingüística valenciana sembla, a primera vista, la d’una regió que forma part de la nació espanyola i de la seua història especifica. Això no obstant, quan s’estudia més a fons el discurs polític que es produeix a la Comunitat Autònoma de València, que ha guanyat un caràcter cada vegada més polemic sobre tot des de la transició espanyola, remet a una comprensió de la pròpia identitat que no necessàriament coincideix amb el concepte nacional espanyol. En realitat, és un discurs que tracta de determinar la llengua e identitat valenciana autòctona. Què significa ser un valencià que parla valencià? És un parlant de dialecte que per a «entendre’s millor» recorre al espanyol? És el representant d’una llengua independent? És membre d’una família lingüística reprimida a Espanya? I com s’accepta a Espanya? O, com ha de posicionar-se políticament en front del context espanyol? Partint d’aquestes preguntes, fem especial atenció als fronts político-identitaris que han estat representades a les Corts Valencianes entre 2014 i 2016, que seran l’element principal del present treball. Aspirem a reflectir I contextualitzar tant històricament com sociolingüísticament els seus discursos per a arribar a una descripció distanciada I diferenciada de les posicions, percepcions I interpretacions contradictòries sobre el valencià. Partint d’una anàlisi semàntica del discurs de conflicte basat en corpus, mostrarem la gènesi i el desenvolupament de les actuals conceptualitzacions divergents, ja que són aquestes les que converteixen aquesta «llengua pròpia» en el ‹símbol de la divergència identitaria› dins d’un discurs polític amb i sobre la llengua.

La identidad lingüística valenciana parece, a primera vista, la de una región que forma parte de la nación española y de su historia cultural específica. Sin embargo, cuando se estudia más a fondo el discurso político que se produce en la Comunidad Autónoma de Valencia, que ha ganado un carácter cada vez más polémico sobre todo desde la transición española, nos remite a una comprensión de la propia identidad que no necesariamente coincide con el concepto nacional español. En realidad, es un discurso que trata de determinar la lengua e identidad valenciana autóctona. ¿Qué significa ser un valenciano que habla valenciano? ¿Es un hablante de dialecto que para «entenderse mejor» recurre al español? ¿Es el representante de una lengua independiente? ¿Es miembro de una familia lingüística reprimida en España? ¿Y cómo se le acepta en España? O, ¿cómo debe posicionarse políticamente frente al context nacional español? Partiendo de estas preguntas, prestamos la principal atención a los frentes político-identitarios, que estuvieron representados en las Cortes Valencianas entre 2014 y 2016, que serán el elemento principal del presente trabajo.
Aspiramos a reflejar y contextualizar tanto históricamente como sociolingüísticamente sus discursos para llegar a una descripción distanciada y diferenciada de las posiciones, percepciones e interpretaciones contradictorias acerca del significado identitario del valenciano. Basándonos en un análisis semántico del discurso de conflict basado en corpus mostraremos la génesis y el desarrollo de las actuales conceptualizaciones divergentes, ya que son éstas las que convierten esta «lengua propia» en el ‹símbolo de la divergencia identitaria› dentro de un discurso político producido con y sobre la lengua.

At first glance, the identity of the Valencian language appears to be only that of a Spanish region, embedded within the Spanish nation and its cultural history. But the polemic character of the political discourse in this region reveals a distinct identity that is separate from the concepts of Spanish nationalism: A political struggle seeking to give shape to Valencian language and identity. This work utilizes a corpus-based analysis of the conflictive parliamentary discourse about the bill of valencian identity symbols in order to identify the emergence as well as the contemporary development of competing conceptualizations that turn the valencian as “own language” into a ‘symbol for a divergence of identity’.